No tots els independentistes som iguals

Us explicaré una història que de ben segur us recordarà a persones que coneixeu, i fins i tot que us són ben properes. Potser també s’assembli, al menys en part, a la d’algú dels qui em llegeixen.

És la història d’un nen que va néixer a la Barcelona dels anys 60, dins el si d’una família castellanoparlant. Com tantes de les que s’han fundat a Catalunya especialment a la segona meitat del segle XX.

Els pares d’aquell nen eren bones persones de les de debò. Pares exemplars en tots els sentits.

A diferència de moltes altres famílies castellanoparlants de la Catalunya d’aquella època, aquesta parella no eren, des del punt de vista social, els clàssics obrers industrials immigrants. Es tractava de dos funcionaris que havien viscut tota la seva vida anterior fora de Catalunya, provinents de famílies residents majoritàriament a Madrid i de tradició conservadora, amb alguns dels seus membres a l’estament militar, i com podeu imaginar, amb un sentiment nacional clarament identificat amb Espanya.

Aquell nen creixia feliç amb la família que tant se l’estimava. Al seu voltant, un barri de majoria també castellanoparlant, gairebé ningú parlava mai català. Per tant, ell tampoc el parlava, i de fet, les poques vegades que el sentia li semblava una llengua estranya, pràcticament estrangera. Una llengua que no li despertava cap simpatia i amb la qual no s’identificava de cap manera.

Van passar els anys i va morir el dictador Franco. S’obria una nova era. Aquell nen començava a veure coses noves. Manifestacions pel seu barri, gent molt enfadada cridant coses com “Amnistia, llibertat” i altres paraules que li sonaven molt rares i que l’espantaven. A casa, comentaris molt crítics sobre els canvis polítics que s’esdevenien. A l’escola, les primeres classes de català (amb 12 anys!) i la impressió de sentir-se estranger allà on sempre havia viscut, perquè aquell professor de cabells llargs li parlava durant una hora en una llengua que ni acabava d'entendre ni tan sols li agradava com sonava.

Aquest nen es va convertir en un adolescent, i després en un jove, que va adoptar una actitud de rebuig davant de qualsevol manifestació d’identitat catalana. Malgrat ser capaç d’escriure un català raonablement correcte (gràcies a aquelles classes que tan poca gràcia li feien), de cap manera va pensar ni tan sols a parlar-lo. Parlava en castellà a tot arreu, amb els amics, a les botigues, a la Facultat...

Aquest jove va rebre el primer cop en entrar a la realitat laboral. Va veure que si volia aprofitar l’oportunitat que un dia li van presentar, havia d’espavilar i començar a llançar-se a parlar català. I al poc temps es va adonar de que no era tan, tan difícil. Cometia barbarismes contínuament, dubtava moltíssim... però ja havia fet el pas.

Van passar els dies i les setmanes i els mesos i aquell jove ja parlava català cada cop amb més fluïdesa. Dit d’una altra forma, als seus 23-24 anys es començava a integrar. De mica en mica li començaven a sonar cada cop més absurds els comentaris sobre Catalunya i els catalans que sentia de boca d’alguns dels seus familiars cada vegada que els anava a visitar a Madrid.

Anys després aquell jove va ser pare i va decidir que no cometria amb els seus fills el mateix error que amb ell van cometre els seus pares, sense mala fe, simplement perquè “no calia”... Doncs sí, sí que cal parlar al teu fill en la llengua en la que es desenvoluparà normalment quan creixi. Els seus tiets madrilenys no hi donaven crèdit. “Ah, le hablas en catalán... Bueno.”

Aquell jove, que tot i així no era ni molt menys nacionalista, començava ja a cansar-se de sentir ja no de la boca de familiars, sinó a mitjans de comunicació de Madrid, que “el castellano es perseguido en Cataluña”, que “los niños en Cataluña no aprenden el castellano”, i coses similars. Ell sabia, perquè ho veia amb els seus propis ulls, que allò no era veritat, que els seus fills de fet parlaven fins i tot millor el castellà que el català, com molts dels nens catalans sobre tot a l’àrea de Barcelona.

Li va costar, però amb el temps aquell jove que s’autodefinia com “no nacionalista”, perquè trobava el nacionalisme com una cosa rústica o de províncies i de poca alçada de mires, es va adonar que existia un autèntic nacionalisme espanyolista, al qual no l’importava inventar mentides i calúmnies per tenir l’excusa d’atacar allò que no era capaç d’entendre. Com, per exemple, “los catalanes”.

I quan a aquest home se li va despertar una certa curiositat, es va començar a informar, i va començar a assabentar-se dels desequilibris de tota mena que ha patit, i segueix patint, Catalunya respecte a Espanya. I quan va començar a viatjar amb el seu cotxe per Espanya, va veure com per les Castelles la paraula “peatge” és pràcticament desconeguda, mentre que aquí no ens en podem escapar per sortir de Barcelona, i acabem pagant gairebé l’import d’un menú per poder anar de Castelldefels a Sitges... I que a l'hora d'instal·lar un tren d'alta velocitat, l'AVE, totes les rutes per irrellevants que fossin van tenir prioritat sobre l'arribada a Barcelona... I que... (seguim?)

I, un cop va confirmar l’evidència de que els catalans hem estat i seguim estant humiliats pels governs de tot signe que hi ha hagut a l’Estat espanyol... Un cop va pensar que els seus fills, catalans, podrien seguir patint aquest mateix tracte tota la seva vida... Aquell dia, el nostre home es va convertir, amb molt d’orgull, en nacionalista català.

I donat aquest pas, va començar a ser sensible a qualsevol comentari que des d’Espanya es fes sobre Catalunya. I les evidències li van fer acabar arribant a la conclusió de que Espanya mai entendrà a Catalunya, ni als catalans. L’actitud dels seus governs (tots), i d’una bona part dels seus habitants (no tots, afortunadament), és la de que Catalunya és de la seva propietat ("os guste o no, sois españoles"), i que per tant nosaltres no podem decidir res sobre el nostre futur si ells no ho autoritzen, i que haurem d’aportar “por solidaridad” (forçosa, és clar) els diners que ells diguin, i que “pero pá qué hablar en catalán que sólo lo hablan cuatro gatos, si en castellano nos entendemos todos”... Ells sols han estat els qui han creat l’independentisme català. Ells solets.

Aquest home va decidir recentment que es posaria del costat del poble oprimit que l’ha vist créixer i que està veient créixer els seus fills: Catalunya.

I que l’única manera que tenim d’acabar amb aquesta situació és amb una separació. Amistosa, si ells volen nosaltres també. Però separació. Siguem bons veïns... però no podem seguir sent parella. Hi ha una part que se sent contínuament humiliada, explotada, ignorada, menyspreada, i fins i tot sovint insultada. I que ja no pot més i ha dit PROU, S’HA ACABAT, és inútil seguir amb l’autoengany... La convivència és inviable.

Aquest home ara ja no és “simplement” nacionalista. Aquest home, espanyolista per tradició familiar durant la meitat de la seva vida, sóc jo, i avui em declaro amb orgull INDEPENDENTISTA.

INDEPENDÈNCIA JA! SENSE MARXA ENRERE!
VISCA CATALUNYA!

P.S. Ah... i ja sé que vindran ara com he llegit molt sovint aquests dies arreu... “los peores de todos sois los charnegos renegados, atontaos, cómo os han lavado el cerebro”... Gent així, que no té més que aquests arguments, torno a dir, són els millors fabricants d’independentistes. Seguiu així, nois.